La bibliovolta en 90 dies

L'Institut Escola Pi del Burgar de Reus ens fa arribar la seva solució bibliorevolucionària. No us la perdeu!

 

 

—Biblio... què? Però què hi vols fer a la biblioteca?

—Ai, il·lusa. T’explicaré una història.

En un món perfectament tecnològic on els llibres havien quedat desterrats en quatre lleixes d’un petit espai anomenat biblioteca, tres noies s’havien proposat capgirar totalment l’harmonia d’on es guardava el coneixement mil·lenari. Els nens més petits encara se sentien fascinats per aquells racons màgics de lectura, però a mesura que anaven creixent el Senyor Google els atreia tant, que només els en quedava un lleuger record sentimental.

Algú crida. Senten una veu llunyana que no acaben d’entendre i s’hi apropen:

—Com que heu estat capaces de sentir la Crida, us concedirem un desig. L’única condició és que formuleu el vostre repte en una sola paraula. Si ho aconseguiu, podreu iniciar l’aventura.

—No ens en sortirem, és molt difícil. Una sola paraula?

—Calla, calla, ja ho tinc: Bi-blio-te-ca’t!

—Encertada! Comença el camí.

—Haureu d’anar fins a la plaça dels Àngels, número 8 a buscar-hi un sobre amb els passos a seguir.

—Quins nervis. On és la plaça dels Àngels? A Barcelona. No podem perdre temps, ràpid, agafa el cotxe i posa gas.

—M’agrada molt aquest bullici.

—No ens encantem, potser és un parany!

—A veure, què hi diu?

Llegeix espantada: “Us espera un llarg trajecte ple de reptes, misteris, enigmes... Per resoldre’ls haureu de treballar en equip durant 90 dies sense descans. Al final del recorregut obtindreu una recompensa que mai oblidareu. Bona sort! Recordeu sempre que l’equip només podrà activar la seva màgia si treballa conjuntament.

—Tots? Sempre? Però si no hi estem acostumats?

—No ens podem desanimar al primer entrebanc! Ràpid, que corre el temps.

—Per qui estarà format l’equip?

—Necessitem la Guia que tot ho veu,  la Senyora  que controla el temps, la Documentalista a qui no s’escapa res, la Narradora a qui tothom escolta, el Qui viu com peix a l’aigua en el món tecnològic. I no us oblideu de les Sàvies inspiradores, l’Observadora i la Saltadora d’obstacles.

Sota la llum de la bombeta i els nervis a flor de pell, la Guia desplega el mapa i ens ensenya l’itinerari. Ja tenim les motxilles a punt: la llibreta de les preguntes, l’indicador del nord, el quadern dels dibuixos, la màquina d’enregistrar-ho tot, el rellotge de sorra, la farmaciola dels beuratges…

—Ei, ens falta l’il·lusiasme, qui el va fer servir l’últim cop?

—Ui, ja fa molt temps d’això. Deu ser dins les bosses lectores...

Entre rialles i nervis i ignorant la magnitud del repte, emprenen el camí.

El primer que trobareu serà la cova de la hipnosi. Allà hi habita un ancià que està condemnat a veure passar imatges, i més imatges… Si aconseguiu que vegi la vostra, haureu superat la prova.

—Però, com, què vol dir que la vegi? Que és cec?

L’ancià viu en un món on tot evoluciona tan ràpid, que ja res és capaç d’atreure la seva atenció, i només veu aquelles imatges amb un valor especial.

Les Sàvies treuen el quadern i comencen a dibuixar frenèticament.

—Ho tinc, diu una.

—Calla, ja està. Coneixes  Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris?

—Sí, sí, m’encanta, però…  ha de ser una idea nostra. Espera,  recordes el mite d’Ariadna i Teseu? Hem d’aconseguir que el llegat clàssic torni a reviure en aquest món interconnectat.

De sobte se’ls va ocórrer que res tindria tan valor com el dibuix fet per un nen amb l’ajuda dels pares. Farien un concurs, i el dibuix  guanyador li presentarien a l’ancià.

—Enviem un WhatsApp: Fins demà a les 12h de la nit teniu temps per fer-nos arribar un logo que representi el mite “El fil d’Ariadna”.

La nena del serrell mira la seva mare buscant l’aprovació. Tota satisfeta envia el dibuix al concurs. Creu que li ha sortit força bé,  a ella la mare la va ajudar malgrat haver arribat molt cansada de la feina i haver tingut un mal dia. Per compensar-ho, van preparar el sopar juntes.

La taula és plena a vessar de dibuixos que van arribant frenèticament.

—La gent s’engresca! Ens en sortirem!

L’ancià es detura un moment, aquella imatge… aquell serrell li recordava algú molt especial, i allò, què era? Què duia la nena a la faldilla? Un llibre!

―S’hi havia fixat!

Encoratjades per haver-se’n sortit, decideixen reprendre el camí.

La segona prova la trobarien al Laboratori dels Beuratges. Si eren capaces de fer la poció que se’ls demanava els seus poders augmentarien. Ara bé, només seria comestible si contenia els ingredients correctes, si no seria el més letal dels verins.

Tot s’anava complicant per moments. Un verí si no se’n sortien. Algú podria morir. Ho havien de pensar molt bé. L’únic que sabien era que no es podien deixar cap ingredient important. Hi posarien un grapat de les famílies, un pessic dels seus representants, un polsim de l’Edifici de la Saviesa Pública, un rajolí del Temple dels Llibres i… un trosset de cua de rata.

―Cua de rata de biblioteca? No, no!! Aquest ingredient està ranci!

Beuratge enllestit.

―Qui se’l beu? —pregunta la Guia.

―Les Sàvies fan un pas endavant.

―No, no! —contesten alhora.

―No us preocupeu, els ingredients estan ben seleccionats. Nosaltres som dues, ens toca fer-ho.

La satisfacció de ser-hi totes i d’haver-ho aconseguit els va durar ben poc. Amb la tercera prova van quedar petrificades. Haurien de travessar el Bosc dels Cansats i per fer-ho sense perill els caldria crear una melodia que pogués ser escoltada des de la Vall dels Desmotivats, des de la Cabana Instal·lada en la Queixa i des de la Parcel·la del Sector Crític. I no ens oblidem que també l’havia de sentir la cabana més allunyada i aïllada de totes, la de la Directiva del Bosc.

A mesura que anaven tocant el flabiol, tot s’anava obrint al seu pas, fins i tot havien vingut habitants de les altres valls preguntant què passava. És que feia temps que no sentien una música tan engrescadora. I es posaren tots a ballar. Bé, tots no, alguns només havien sentit la música.

Cada cop estaven més a prop del final del camí. Ja podien veure la porta dalt de tot del turó i els arbres que envoltaven el laberint, l’únic accés possible.

Només els faltava obrir la porta, a terra tot era ple de claus i solament una era la bona. Cada clau portava un petit missatge, semblava impossible! Havien de pensar bé el darrer pas i recordar tot allò que havien après a les proves. Escoltar  totes les veus, contagiar l’entusiasme, recuperar el protagonisme de l’alumne... La biblioteca era la clau que obriria la porta als Projectes de treball i els permetria finalment sortir del laberint de la Informació.

—És clar!— exclama la controladora— El fil d’Ariadna.

Van agafar la clau on deia amb lletres imperfectes projectes la porta es va obrir, ni un sol grinyol. Semblava impossible. Amb certa fatiga per la tensió i els nervis, van travessar el llindar mirant cap a un nou horitzó.

A partir d’aquell moment, ja mai més ningú es confondria. Només caldria no perdre mai el fil.